Llach, 66

Que tinguem sort

Si em dius adéu, 

vull que el dia sigui net i clar, 

que cap ocell 

trenqui l'harmonia del seu cant. 

Que tinguis sort 

i que trobis el que t'ha mancat 

en mi. 

Si em dius "et vull", 

que el sol faci el dia molt més llarg, 

i així, robar 

temps al temps d'un rellotge aturat. 

Que tinguem sort, 

que trobem tot el que ens va mancar 

ahir. 

I així pren tot el fruit que et pugui donar 

el camí que, a poc a poc, escrius per a demà. 

Què demà mancarà el fruit de cada pas; 

per això, malgrat la boira, cal caminar. 

Si véns amb mi, 

no demanis un camí planer, 

ni estels d'argent, 

ni un demà ple de promeses, sols 

un poc de sort, 

i que la vida ens doni un camí 

ben llarg.

L'Estaca

L'avi Siset em parlava 
de bon matí al portal 
mentre el sol esperàvem 
i els carros vèiem passar. 

Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà...

Si jo l'estiro fort per aquí...

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà...

Si jo l'estiro fort per aquí... 

Venim del nord, venim del sud...

Venim del nord, 

venim del sud, 

de terra endins, 

de mar enllà, 

i no creiem en les fronteres 

si darrera hi ha un company 

amb les seves mans esteses 

a un pervindre alliberat. 

I caminem per poder ser 

i volem ser per caminar. 

Venim del nord, 

venim del sud, 

de terra endins, 

de mar enllà, 

i no ens mena cap bandera 

que no es digui llibertat, 

la llibertat de vida plena 

que és llibertat dels meus companys. 

I volem ser per caminar 

i caminar per poder ser. 

Venim del nord, 

venim del sud, 

de terra endins, 

de mar enllà, 

i no sabem himnes triomfals 

ni marcar el pas del vencedor, 

que si la lluita és sagnant 

serà amb vergonya de la sang. 

I caminem per poder ser 

i volem ser per caminar. 

Venim del nord, 

venim del sud, 

de terra endins, 

de mar enllà, 

seran inútils les cadenes 

d’un poder sempre esclavitzant, 

quan és la vida mateixa 

que ens obliga a cada pas. 

I caminem per poder ser 

i volem ser per caminar.


Laura

I avui que et puc fer una cançó 
recordo quan vas arribar 
amb el misteri dels senzills, 
els ulls inquiets, el cos altiu; 
i amb la rialla dels teus dits 
vares omplir els meus acords 
amb cada nota del teu nom, Laura. 

M’és tan difícil recordar 
quants escenaris han sentit 
la nostra angoixa per l’avui, 
la nostra joia pel demà... 
A casa enmig de tants companys, 
o a un trist exili mar enllà, 
mai no ha mancat el teu alè, Laura. 

I si l’atzar et porta lluny, 
que els déus et guardin el camí, 
que t’acompanyin els ocells, 
que t’acaronin els estels; 
i en un racó d’aquesta veu, 
mentre la pugui fer sentir, 

hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.